LA CERAMO DE BENICALAP: LA MEMORIA ARTESANA EN PELIGRO
La artesanía industrial valenciana sufre la desidia y el abandono institucional

Algunos pretenden imponer a sangre y fuego un "progreso" interminable y alejado de toda norma y regulación, un crecimiento desbocado que existe gracias a la destrucción constante y despiadada de todos los vínculos con nuestro entorno y pasado cultural, ambiental, artístico.

Es una evidencia que ese "progreso", tan de boga actualmente, no puede aceptar la necesidad y oportunidad de permitir la existencia del pasado y sus huellas culturales, artesanales, arquitectónicas, naturales...

Un fantasma expoliador, un impulso destructor recorre toda la piel de toro de nuestra España, sin que los responsables institucionales se tomen en serio la necesidad de conservar, rehabilitar y mantener en uso ciertas tradiciones artesanales, así como los edificios que han colaborado al crecimiento y prestigio de ciertas ciudades y civilizaciones.

Dicen algunos escépticos y sabios que donde pisa el hombre, retrocede y desaparece (poco a poco) la vida y la dignidad. Asistimos a un saqueo perpetrado en nombre de un "progreso" que no sirve para hacernos mejores personas y un poco menos "animales depradadores"

Observamos perplejos el gran interés que existe por promover eventos deportivos internacionales, así como el deseo por construir grandes templos destinados al rey del deporte: al fútbol.

Es evidente que la Copa de América es la gran prioridad de nuestra clase política, así como la construcción de un nuevo estadio. No importa que no exista una red integral de equipamientos y servicios deportivos públicos para uso y disfrute de todos los ciudadanos.

No importa que no tengamos una red suficiente de edificios y centros educativos y formativos públicos. Tampoco interesa que el patrimonio histórico-artístico y natural corra peligro y desaparezca de forma vertiginosa ante la voracidad de algunos desaprensivos...

Es verdad que no existe una clara conciencia cívica por exigir prestaciones, equipamientos y servicios públicos de calidad, pero algunos, con cierto pesimismo, tenemos la necesidad de reiterar nuestro deseo de que nuestros representantes públicos tengan a bien pisar la tierra y escuchar nuestras humildes propuestas de vez en cuando...

Una vez más, queremos manifestar nuestra honda tristeza y consternación por el nulo interés que demuestran nuestros representantes públicos a la hora de proteger, cuidar y rehabilitar el legado patrimonial que hemos recibido de nuestros antepasados.

Desde hace bastantes años, algunos ciudadanos intentamos que las instituciones públicas y nuestros representantes tengan a bien asumir el compromiso de conservar y recuperar determinados conjuntos rurales e industriales que tienen un gran valor en todos los ámbitos, tanto en el terreno cultural, artístico como en el emocional.

Es evidente que Valencia tiene todavía un importante número de conjuntos arquitectónicos y espacios naturales que merecen una mayor atención. Por eso queremos denunciar la total falta de interés público por conservar y recuperar esas construcciones y espacios naturales.

En Benicalap, una zona que padece uno de los crecimientos urbanísticos más alarmantes y desproporcionados, vemos que la indiferencia es la regla general que demuestran nuestras autoridades a la hora de escuchar, atender y canalizar las muy legítimas peticiones e iniciativas que diversas entidades y organizaciones hemos ofrecido en aras a permitir la recuperación y rehabilitación de ciertos elementos singulares.

La Ceramo, una antigua y destacada fábrica de mayólicas y tejas, sigue sumida en el abandono y la ruina, a pesar de que hay una normativa legal (LRAU) que obliga a los dueños (y a la administración pública) para que procedan al cuidado y mantenimiento de aquellos edificios que superan los 50 años de antigüedad.

Por eso, y aprovechando que estamos a punto de iniciar la vorágine política después del periodo estival, Cercle Obert de Benicalap - Iniciativas Sociales y Culturales de Futuro, vuelve a recordar la existencia de diversos compromisos institucionales asumidos de forma unánime por todos los grupos municipales, compromisos "olvidados" o "relegados" de forma incomprensible e inexplicable.

En consecuencia, consideramos urgente que las diversas áreas y delegaciones del Ayuntamiento de Valencia activen los mecanismos administrativos necesarios para proceder a la adquisición/expropiación de la famosa fábrica LA CERAMO, dedicada a la creación de cerámica de reflejo dorado, que tan excelentes piezas ha creado en sus más de 100 años de existencia, según se puede constatar al contemplar diversas fachadas de edificios públicos y privados de nuestra ciudad...

La recuperación, conservación, rehabilitación y reutilización de aquellos conjuntos histórico-artísticos, que son un reflejo de la vida laboral, artesanal, cultural... son referentes necesarios y esenciales de toda sociedad que aspira a mantener viva su identidad, sus señas peculiares, pues un pueblo sin memoria no existe ni puede crear un futuro armónico y plural parar el conjunto de sus ciudadanos.

Esperamos y deseamos que el estado ruinoso de la fábrica de tejas y mayólicas La Ceramo, ubicada en Benicalap, pueda dejar de ser pronto noticia por el simple hecho de que nuestras autoridades municipales y autonómicas asuman, de forma real y tangible, la defensa y conservación de nuestro legado patrimonial y cultural. Proceder a la rehabilitación de ese edificio es una iniciativa que debe asumirse urgentemente por las diversas instituciones y administraciones que tienen competencia en temas de cultura, patrimonio, industria, empleo...

Reiteramos que el Servicio de Planeamiento del Ayuntamiento de Valencia proceda a la necesario y urgente inclusión de LA CERAMO en el catálogo de edificios protegidos de la ciudad, iniciándose las actuaciones pertinentes para que se declare Bien de Relevancia Local

Igualmente estimamos urgente que la Delegación de Cultura y Urbanismo emprenda las gestiones e iniciativas con la propiedad actual de LA CERAMO con el objetivo de firmar un convenio de adquisición de la emblemática fábrica de tejas y mayólicas, en aras a proceder a su total rehabilitación.
Benicalap – Valencia, a 7 de octubre de 2004
Antonio Marín Segovia
Cercle Obert de Benicalap
Iniciativas Sociales y Culturales de Futuro

SRA. ALCALDESA-PRESIDENTE DEL AYUNTAMIENTO DE VALENCIA
con copia a SÍNDIC DE GREUGES.

Anexo I
CATÀLEG DEL PATRIMONI HISTÒRIC DE BENICALAP A DESAPAREGUTS:

1)- ALQUERIA DE BENICALAPECH (anterior al S-XIII, “Llibre del Repartiment”) Assolada en els anys 60-70.

2)- CASA DE SALELLES (almenys des de 1612, segurament anterior) (Casa del Rull) Assolada en el anys 60-70.

3)- ARC DEL PORTALET (S-XIII?) Assolat en els anys 60-70.

4)- ERMITA DE BENICALAP.
Adossada a la nova Esglesia en l’any de la seua construcció (19 ), amb motiu de la seua erecció com a parròquia independent de Sant Bertomeu de València.

5)- ESTACIÓ DE BENICALAP (18)
La línia de tramvia València-Paterna inagurada el 1888 començà tenint amb una caseta en Benicalap i després una estació. En aquells temps no existien totes les finques que n’hi han entre Benicalap i el Pont de Fusta, Benicalap era un poblet en mig del camí a Burjassot, una pedania de València.

En els anys 60 el gran creixement de València engolí Benicalap i aquest deixà de ser una pedania. Però el trenet continuava passant i portant viatgers de la Malvarosa a l’estació rotulada com Benicalap

El Trenet feu el seu útim viatge en la dècada dels 80, l’estació fou derribada, per a desgràcia nostra, i el nou Tramvia dugué noves parades, però la que havia de substituir a l’estació principal de Benicalap a més de no situar-se en el mateix lloc rebé el nom, del carrer, Montduver, i deixà en l’oblit que s’entra en Benicalap.

6)- BARRAQUES DEL GALL.
Junt a l’Alqueria de la Conilla (on ara hi ha el “Grupo de Viviendas Ramiro Ledesma”), hi havia un grup de barraques, una de les quals s’anomenava del Gall. Varen desaparèixer amb la urbanització de la zona. Comptaven amb un pou i un forn. El Grup “Ramiro Ledesma, és un exemple típic d’un grup de vivendes de Protecció oficial que l’estat franquista construí a la postguerra per tal d’allotjar als primers inmigrants. Porta el nom d’un líder del moviment. El solar està situat al final de l’Avinguda. de Burjassot fent cantó amb Louis Braille i al costat del parc (Alqueria de la Conilla) i del Grup de Santa Rosa (una altra construcció semblant).

7)- ALQUERIA DE LA CONILLA (CA LA CONILLA).
Esta alqueria ja no existeix. Va desaparèixer en els anys 50 quan construiren el parc de Benicalap on es trobava. L’antic “trenet” tenia una parada ací, anomenat “Cruce de la Conilla”

8)- ALQUERIES DE BELLVER.
Han donat nom a un carrer i a una vella parada de l’antic trenet. No sabem res d’elles, sols que estaven a la partida de Benicalap anomenada “El Canyaret”

9)- MOLÍ DE PALLÚS.
Actualment assolat, només en queden algunes restes. Estava darrere de l’Hort de Burriel, molt prop del terme de Burjassot.

B EXISTENTS:

1)- “ LA CERAMO” (1855)
1.- HISTÒRIA
“La Ceramo”, “fábrica de mayólicas”, fou construida en 1855 per Josep Ros i Furió, un artista apassionat per la ceràmica tradicional valenciana, en concret per la realitzada amb la tècnica de reflex metàlic, que tingué el seu esplendor a les terres valencianes als segles XIV-XV-XVI, es-pecialment a Manises. Aquesta tècnica de cocció d’origen musulmà (també anomenada “porcel•lana daurada”) havia quasi desaparegut a principis del S-XIX, però Josep Ros es dedicà intensament a la seua recuperació, a la vegada que investigava i recollia noves tècniques i models ceràmics.

Segons conta la seua bésneta, va trobar la fòrmula de la tècnica del reflex metàlic (que tradicionalment es transmitia oralment ja que els seus cultivadors antigament eren els moriscos valencians) dins un moble antic que va adquirir per a la seua restauració, perquè també era un bon ebanista.

La passió de Josep Ros i Furió pel seu treball el portà a pràcticament viure a l’inmoble de la seua fàbrica de forns moruns, a viatjar per tota Europa buscant els models clàssics i a encarregar a prestigiosos artistes dissenys per a la seua producció, malgrat comptar amb pocs mitjans econòmics.

Peces produides a “La Ceramo” decoren alguns dels edificis valencians més emblemàtics del segle passat i principis d’aquest: Estació del Nord, Mercat de Colom, Mercat Central, l´Ajuntament de València...

“La Ceramo”, edifici d’estil neomudèixar, a Josep Ros li encisava la cultura oriental, va encaixar molt bé tant per la seua arquitectura morisca com pel seu caràcter artesanal, en aquell xicotet poblet rural situat a la vora del camí de de Burjassot que encara conservava nombrosos vestigis medievals i musulmans que era el Benicalap a finals del S-XIX (l’arc del Portalet, l’alqueria de Benicalapech, l’Alqueria del Moro).

“La Ceramo” amb més de 150 anys de història, va esdevindre un monument emblemàtic i característic de Benicalap, i ha assistit sense ser alterada a totes les transformacions que ha patit el poble: el trenet, el Tramvia, l’assolament de l’estació de Benica-lap, la construcció de l’església de Sant Roc i el seu campanar, la urbanització desaforada dels anys 60 i 70, etc...

Dos generacions de la familía Ros continuran amb la tradició ceràmica i compatibilitzar els seus treballs en altres camps de les Belles Arts amb la direcció de “La Ceramo”: Josep Ros i Ferrer, fill del fundador es va interesar per la ceràmica de Paterna, anterior en el temps a la de Manises (S-XIII-XIV i XV), i va realitzar importants obres d’aquest estil (encara que Mª Pilar Ros diu que no li agradava molt la ceràmica) i Josep Ros i Ferrandis (sembla que aquest és el titolar del carrer Ceramista Ros, situat a la zona de Tres Forques), net del fundador dedicat a la pintura i fou catedràtic de Procediments Pictòrics en l’Escola de Sant Carles (i després acadèmic). Però aquesta ocupació no li va impedir d’incorporar-se a “La Ceramo” des de menut.

Finalment, Mª Pilar Ros , filla de Josep Ros i Ferrandis i llicenciada en arquitectura ven “La Ceramo” a Alfons Pastor de Rocafort en 1990, malgrat haver-li promés a son pare que mai ho faria.

Alfons Pastor, va necessitar l’ajut econòmic de la seua familia, de manera que ell adquiria els béns i nom comercial de l’empresa, mentre la seua familia adquiria l’inmoble i li’l llogava. Però en 1992 les despesses superen a Alfons Pastor i ha de tancar.

2.- DESCRIPCIÓ I ESTAT DE CONSERVACIÓ
“La Ceramo” es troba al Carrer del Montdúver cantonada amb el Camí Nou de Burjassot (Avinguda de Burjassot), en front de la desapareguda estació de Benicalap del trenet i al costat de l’actual parada “Benicalap” del Tramvia (anteriorment coneguda com “Montduver”); i té 2.800 m2 de superficie.

La seua entrada principal és pel Carrer del Montdúver, i està prou més baixa que el paviment d’asfalt (per la seua antiguitat) per la qual cosa hi ha una rampa. L’entorn està enpedrat amb els adoquins de les estacions del Tramvia i rodegen els pins que n’hi han.

La façana encara que en allò principal és recuperable, ha patit prou deteriorament i l’expoli d’algunes de les rajoles que la decoraven. La porta també és troba en un estat lamentable. Destaquen sobretot les finestres i el marc de la porta que utilitzen arcs típics de l’arquitectura musulmana clàssica decorats amb entrecreuats.

Dalt de la porta hi ha una inscripció un poc despintada que diu: “La Ceramo, fábrica de mayólicas. 1885. José Ros”, baix d’uns caràcters que semblen àrabs el sentit del qual desconeguem i un escut municipal de València, amb les dues “L” de Pere el Ceremoniós mig amagades darrere l’escut reial del casal d’Aragó-Catalunya.

Els murs i la porta de darrere (que donen al Camí Vell de Burjassot, ara Josep Grollo) estan en un estat de runa prou avançat i requereixen d’un reafermament urgent. En els últims mesos, la degradació ha augmentat, les portes estan destrossades.

3.- SITUACIÓ ACTUAL.
Una de les reivindicacions tradicionals del moviment veïnal i de les distintes associacions i entitats cíviques existents en Benicalap ha sigut la protecció i rehabilitació de la històrica fàbrica per a garantir la seua conservació, ja que és un monument emblemàtic per a Benicalap i amb prou importància històrica, i per a dedicar-lo a centre cultural i biblioteca que compense la mancança de serveis culturals existents a la nostra població. A més, per la seua cèntrica situació al barri i pel seu valor artístic és un lloc ideal per a allotjar aquest centre cívic.

Alfons Pastor, en la denúncia que va fer a la premsa, advertia de les intencions de la seua familia de vendre l’inmoble com un simple solar per a la construcció de vivendes, contribuint així a massificar més la zona i a la desaparició del nostre patrimoni històric (com va passar amb l’Arc del Portalet, l’alqueria de Benicalapech, l’estació de Benicalap i altres alqueries...). Segons ell, l’edifici hauria de dedicar-se a una escola de ceràmica, però açò no és possible perquè dubte que la legislació industrial actual permetera una activitat que produiria fum dins el casc urbà. Sembla que la protecció institucional de “La Ceramo” és inexistent perquè no està declarada Bé d’Interés Cultural (B.I.C.) ni cap figura jurídica semblant i ni tampoc seria contrari al P.G.O.U. el seu assolament.

“La Ceramo” ha de passar a titolaritat pública i rebre l’oportuna protecció jurídica i rehabilitació física urgentment de manera integral.

2)- ALQUERIA DEL MORO I DEL TORRO (S-XIV-XVIII).

Tot just darrere el Parc de Benicalap, a la dreta del camí vell de Burjassot en sentit Benicalap-Burjassot, trobem el conjunt d’edificacions de diferents segles (S-XIV-XVIII) anomenat Alqueria del Moro, “l’ultim vestigi de senyoriu rural del terme municipal de València”, com la definí el Levante EMV el 21 de Desembre de 1996. El seu valor històric és incalculable com afirma Miguel del Rey, cap d’un grup d’estudi d’arquitectura rural de la Universitat Politècnica de València.

Què és l’Alqueria del Moro?

L’Alqueria del Moro i les altres edificacions formen una classe d’assentament poblacional típic del S-XIV. El rei En Jaume I en “Llibre del Repartiment” donà terrenys i inmobles entre els nobles i altres persones que li ajudaren en la conquesta, entre els quals figuraven les alqueries. Una alqueria era una casa rural musulmana on vivia una familia o clan sarraí, en arribar els cristians les alqueries es transformaren en cases senyorials dels nobles propietaris de les terres que l’envolten que eren treballades per colons a canvi d’una renda. Les cases d’aquestos colons, construides prop de l’alqueria senyorial, en la majoria de casos donaren lloc a tots els pobles de l’Horta que coneguem: Alboraia, Xirivella, Mislata, Alaquàs, Campanar, Beniferri...i la mateixa alqueria de Benicalapech, el nucli originari del poble de Benicalap. Però, algunes vegades aquest nucli no arribà a consolidar-se com a població, i mantingué la seua estructura feudal originària, com és el cas de l’Alqueria del Moro.

En els S-XVIII-XIX, la paraula alqueria passa a denominar un concepte de vivenda diferent al musulmà i al cristiano-medieval de l’alqueria del Moro. Per alqueria s’entendrà una casa de camp aïllada, fóra d’un nucli de població, sentit que ha perdurat fins l’actualitat (com per exemple les altres alqueries de l’Horta de Benicalap, com la veïna “Alqueria de la Torre”, que també requereix una actuació inmediata per a la seua cosnervació). D’entre les persones que reberen terres a Benicalap, en el Repartiment, a part de

Ramon de Tellet, propietari de l’alqueria de Benicalapec, personalment crec que el possible constructor seria Miquel Peris de Vinyals, ja que va rebre tantes terres com Tellet, era cavaller (al llibre, “miles”) i a més català (de Vinyals), la qual cosa explicaria la seua vinculació amb les cases senyorials rurals catalanes. Però tot açò, és simplement una teoria.

Com és l’Alqueria del Moro?

El conjunt està dividit en dos parts per un camí que s’endinsa cap a l’horta. A l’esquerra tenim la vivenda del senyor, l’Alqueria del Moro (S-XIV-XVI) propiament dita, de la qual diu Miguel del Rey que:

“és tracta d’un dels millors exemples d’arquitectura senyorial que ha arribat a nosaltres en bones condicions, sense transformacions importants”. I a la dreta el grup de cases on es realitzaven transaccions comercials i vivien els colons més destacats (S-XIV-XVI) i una altra casa posterior (S-XVIII). En concret, és la casa que té els arcs vora el camí interior (ara cegats), la que s’utilitzava com a llotja per a vendre els productes del camp. A més, està Alqueria coneguda com “del Torro” o “de Lluna”, té unes arcades a la seua façana al Camí Vell de Burjassot molt interessants. La resta de colons vivien a prop dels camps, en vivendes de pitjor qualitat, i per tant menys perdurables, per la qual cosa no ens han arribat.

L’obra de Francesc Almela i Vives, “ Alquerías de la Huerta Valenciana”, 1932, ens proporciona fotos i una descripció de les Alqueries dels Moros, en els seus bons temps:

“La alquería del Moro constituye otro ejemplo del núcleo de población que antiguamente se llamó alquería; pero a diferencia de la alquería de Benicalap (l’antiga de Benicalapech, la el Portalet), de donde dista muy poco trecho, no ha llegado a convertirse en poblado (com ja hem dit abans). Se encuentra en el Camino de Burjassot los números 108, 110, 112 y 118 (...).

Los vecinos dan a la alquería el nombre del Moro. Seguramente, trae su origen de alguna leyenda concreta. Pero en la huerta valenciana hay otras alquerías relacionadas por el vulgo con los moros, a quienes en general, se atribuye toda obra vetusta. La primera alquería -de cara al camino muestra una parra sobre tres blanquísimos pilares, portón de medio punto con pequeñas rejas laterales, fachada con dos filas de ventanas, tres en cada fila. En la segunda alqueria, que da al callejón, lo más digno de señalamiento son las hiladas de grandes sillares. La tercera a espaldas de la primera, hállase en un grato rincón. La puerta es también de medio punto, con jambas de piedra, poyetes a los lados... A la derecha tiene, correspondiente al primer piso, una pequeña reja salediza. Pero el edificio principal, el aislado, constituye uno de los más bellos y considerables ejemplares, no sólo en su exterior, sinó en su parte interna ya que, a pesar de los años, conserva su carácter gótico (...)”.

Segons Miguel del Rey, la casa del senyor (l’Alqueria del Moro, propiament dit) és un dels millors exemples d’arquitectura senyorial de l’època que ens ha arribat en bones condicions sense haver patit transformacions impotants. Presenta un esquema de 3 cossos perpendicul•lars a façana més un quart transversal als anteriors (idea pròxima a la planta basilical i cos transversal a manera d’absis uqe trobem en les arquitectures rurals catalanes). Del Rey diu que és tracta d’un model d’origen català, que per la seua perfecció durarà fins al Renaixement. El cos central és el més gran, i segurament va ser ideat com a únic, per a després ser dividit segons les necessitats del barroc.

L’entrada de l’edifici és particular, perquè és troba formant un agle recte i té forma quadrangular i es conforma amb la façana de la casa, la tàpia amb la porta del carrer, els corrals en un costat i les cavalleries en front de la porta de la casa.

Però la part més interessant i bella, qüestió en la que estan d’acord tant Almela i Vives, del Rey, Martínez Aloy és la que dóna l’antic Camí Vell de Burjassot (hui totalment desfigurat, però que subsistix en part com a Josep Grollo, i que arribava fins a Burjassot passant per davant l’Alqueria del Moro), en front del Parc de Benicalap. Aquesta façana té dos finestres llaurades amb partellum (un dels quals han sigut recentment furtats) en la part alta i tres finestres amb reixes de metall (amb angulars zoomòrfics)

Almela i Vives diu “...la fachada que da al camino no contiene la puerta, pero es la más interesante desde el punto de vista artístico. A la planta baja correspondes tres rejas saledizas, la menor de ellas gótica, con elegantes forjas en cada uno de sus cuatro angulos (amb formes d’animal diu del Rey). Al piso alto corresponden dos grandes ventanales con sendos parteluces. Los capiteles de ambos estan muy finamente tallados la en piedra, y el perfil es graciosamente lobulado. “

Tant Almela i Vives com Miguel del Rey coincidixen també en què la pedra està molt ben treballada. També volem destacar que conserva la vigueria original de fusta, que segons diu la tradició i Almela i Vives, procedix del Pinar de Campanar, en concret de la mateixa plaça, que existia molts segles enrrere.

La casa dels colons (alqueria del Torro o de Lluna), d’antiguitat igual a l’Alqueria del Moro, es desenvolupa sobre una antiga estructura linial possiblemnet una llotja d’arcs apuntats (els tapats) i oberts cap al camí que creua el conjunt. Té alguns elements arquitectònics semblants a l’edifici senyorial però amb una solució arquitectònica diferent. Un únic cos de construcció (una crugia) amb murs portants paral•lels a la façana on una sèrie d’estàncies subdivideixen l’espai i creen servituts de pas d’unes a altres. L’entrada o estància principal, allotja l’escala i es prellonga espacialment en el seu cos posterior construït per a un ús de corrals i matatzems. La casa del S-XVIII (possiblement de la segona meitat), és una casa molt acadèmica amb una clàssica planta simètrica respecte l’eix central, amb un esuqema tripartit i construida amb dos crugies i murs paral•lels a la façana. És l’esquema bàsic de la casa rural valenciana de la Ilustració.

BIBLIOGRAFIA:
- “ Llibre del Repartiment “, Vicent Garcia Editors
- “Alquerías de la huerta valenciana”, Francesc Almela i Vives. 1932.
- “Geografia del Reino de Valencia”, José Martínez Aloy.
-“Temes d’Etnografia valenciana”, dirigit per Joan Francesc Mira
- “Alqueries de l’Horta”, Josep Vicent Frechina, “La Roda del Temps” nº 4
- Levante EMV 21-12-1996 i Las Provincias 16-2-1997
- “Alquerias de Burjassot y su area inmediata”, Sebastián López Garcia.
- Però sobretot, PAISAR i el professor d’arquitectura de la UPV, Miguel del Rey.

Un ric patrimoni que cal conservar.
Per la seua singularitat (única en el seu gènere, i única en el terme de València) i pel seu valor històric per als valencians i sentimental per als veïns de Benicalap, l’Alqueria del Moro és un patrimoni que cal que les autoritats conserven.

PAISAR i Miguel del Rey proposen la seua rehabilitació inmediata per tal de convertir-lo en un museu d’etnografia, proposta a la qual ens adherim. Cal una actuació inmediata per a què els continus expolis que ha patit i el seu ús com abocador il•legal no accelere el seu avançat estat de deteriorament.


3)- ALQUERIA DE LA TORRE (1760) (O DE LA GARROFERA).
Segons Martinez Aloy, va ser reedificada en 1760 pel Comte de Castellar, de cognom Castellví (el seu escut que estava en un cantó de la façana ha desaparegut no fa molt)

4)- CASINO DE L’AMERICÀ (S-XIX?) (També “Hort de Burriel” i ara “Saudi Park”)

Mostra de mansió d’estiu dels burgesos acomodats de València que es construiren a finals del segle passat (XIX) i començaments del present a les poblacions més pròximes a la capital com Benicalap, Burjassot, Godella... seguint la línia ferroviària, mitjà de comunicació que afovorí les segones residències. La seua finalitat era la de proporcionar tranquilitat als “senyorets” que buscaven l’aire pur i la natura de l’Horta. Estes segones residències adoptaren diverses morfologies segons el seu emplaçament o riquesa dels propietaris.

Tenim el model de xalet (com els existents al costat de la desapareguda estació de Benicalap a l’Avinguda de Burjassot), més o menys integrats dins el poble, però sempre pròxims a les estacions, el model de gran casa urbana de varies alutres amb jardí o patí (en Burjassot-Godella hi han un fum) i per últim, el model palauet o mansió, com és el cas del Casino de l’Americà o l’Hort d’Aznar (Burjassot), l’Hort de Trenor (Torrent), Xalet del “Rosal” (carretera Burjassot-València) entre altres; que consistien en una gran casa d’esplai rodejada per una gran parcel•la dedicada a jardí i protegida per una tanca.

Solien estar un miqueta separades dels nuclis de la població (encara que el creixement urbà les ha absorvides). La diferència entre els últims dos tipus podria desdibuixar-se en alguns casos però no en el cas de l’Hort de Burriel, que presenta una morfologia típica de palau.

Tenim molt poques notícies sobre esta construcció. Els més vells de Benicalap (nascuts a principis dels anys 20) no recorden més que a alguna família d’estrangers (que vivien a una casa a banda), però no saben res dels propietaris. Potser alguna tràgica història familiar hi haja per darrere. A les guies de València, se li coneix com l’Hort de Burriel, tot i que els veïns més antics l’anomenen el Casino de l’Americà (perquè fou construida per un "indiano"), i la majoria la coneixen com el “Saudi Park”, que era el nom d’una discoteca que s’instalà allí als anys 80.

5)- BARRAQUES DE LLUNA (?)
Grup d’alqueries, situades en el camí del mateix nom (ara no hi han barraques), antigament dit camí o senda dels bandejats, desconeguem perquè. Tampoc sabem perquè és diuen de Lluna si en tres o quatre generacions d’esta familía de Benicalap enrrerre, no consta que visqueren allí, sinó a l’alqueria del Torro o de Lluna i més tard a una casa al Camí Vell de Burjassot.

6)- CASES DELS CAMINS VELL I NOU DE BURJASSOT (S-XIX-XX?)
Casa Luna. Casa Branca (1892)

7)- ALTRES: Xalets de l’Estació (actualment 3 rehabilitats i 1 sense rehabilitat), Palauet del Carrer Alqueries de Bellver, alqueria Nova de Sant Josep, etc...

Francesc Gamero i Lluna.
Secretari de “CERCLE OBERT” DE BENICALAP"
Antoni Marín i Segòvia.
President de “CERCLE OBERT” DE BENICALAP".
BENICALAP – 1999.
VALÈNCIA – PAÍS VALENCIÀ.
antoniod17@ono.com

>> Autor: CERCLEOBERT (07/10/2004)
>> Fuente: Antonio Marín Segovia - Cercle Obert de Benicalap - Iniciativas Sociales y Culturales de Futuro

(C)2001. Centro de Investigaciones y Promoción de Iniciativas para Conocer y Proteger la Naturaleza.
Telfs. Información. 653 378 661 - 693 643 736 - correo@iberica2000.org